Publicat el

Presentació de Sobirania i Progrés, parlament de Joel Joan



És ara o mai

Som una nació. Som una nació, no només perquè ho digués el Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 o les set-centes mil persones que van sortir al carrer el 18 de febrer d’enguany, o per la història, la llengua, o la cultura que tenim. Som una nació, sobretot, perquè volem ser-ho.

La nostra nació pertany a un estat, l’Estat espanyol. Però és clar que aquest estat no representa la nació catalana. Ni ho farà mai. Per què hauria de voler potenciar una nació que mai no ha reconegut com a pròpia; és més, que s’ha dedicat a ofegar sistemàticament des del 1708?

Perquè senzillament l’Estat espanyol no s’ha identificat mai amb nosaltres ni amb la nostra llengua, sinó tot al contrari. Encara avui en dia hem de veure com els Sr. José Borrell ens nega l’oportunitat que el català sigui una mica més normal dins la Unió Europea. O com estan impugnats en el Tribunal Constitucional tots els articles de l’Estatut que fan referència a l’espai radioelèctric i a l’ús de la llengua catalana en els mitjans. No fos cas que construíssim un espai de comunicació nacional.

L’Estat espanyol només es reconeix a si mateix amb una llengua i una nació. I no és la nostra. Però, llavors, per què diuen que ens estimen tant si no som allò que ells voldrien que fóssim? No vull ser mal pensat, però jo diria que pels diners. O sigui per la pasta. Per la pasta i per la costa. O per les dues coses. Per fer pasta a les nostres costes.

Necessitem un estat que defensi la nostra nació com qualsevol estat del món. Que vetlli per la nostra llengua. Que es preocupi pel nostre idioma i que sense complexos el faci únic idioma oficial en tot el territori. Perquè tots sabem que el bilingüisme és la fi de la llengua més feble. Perquè quan dues llengües conviuen el desenllaç és fatal per a la llengua minoritària. Qualsevol científic sap que les llengües només sobreviuen si són absolutament necessàries en el seu país. Necessitem un estat que ens ajudi a projectar-nos al món com el que som i volem ser; catalans. Un estat que vetlli per les nostres seleccions i les potenciï. Un estat que respecti les decisions del nostre parlament. Però sobretot necessitem un estat que solucioni els nostres problemes. Els problemes dels ciutadans. Un estat que es faci càrrec de la precarietat del sistema educatiu català o de la nostra sanitat. Que aporti solucions a la immigració. Un estat que posi l’aeroport del Prat entre els millors del món. Un estat que faci millors carreteres i més barates. Un estat que ens comuniqui amb el món amb una bona xarxa de trens d’alta velocitat. És a dir, un estat que ens llenci amb força cap al futur i ens ofereixi progrés per a tots.

Ho sento per tots aquells que pensen que els sobiranistes només ens preocupem per debats identitaris i de banderes i no pas pels problemes reals de la gent. És tot al contrari. Precisament pensant en “la gent” els catalans ens mereixem un altre tracte.

Encara que a la web es digui sobiraniaiprogres.cat, aquesta plataforma vol estar formada per “progres” i per “carques”. Per gent de dretes, de centre i d’esquerres. Per heterosexuals i homosexuals, per rossos i morenos, per catòlics, jueus i islàmics. Perquè, per diferents que siguin les nostres creences i opcions polítiques, tots tenim en comú un mateix objectiu: la sobirania dels Països Catalans. Per això demanem a tots aquells politics sobiranistes que militen a qualsevol dels partits del nostre país; des d’òbviament Esquerra, passant per Iniciativa, el PSC, CiU, i fins i tot del PP, que facin un pas endavant i deixin de ser independentistes en la intimitat i ho defensin públicament. Perquè ells i només ells tenen la responsabilitat de liderar aquest país. Perquè ara ja no hi ha excuses. Perquè la por e l’Espanya reaccionària i d’algun general de l’exèrcit ja no és acceptable al s.XXI i en una Europa democràtica. És ara o mai. Perquè mai el temps no havia anat tan de pressa. Perquè l’espanyolització dels Països Catalans és imparable. A penes tenim diaris i revistes. Ni cinema ni esportistes que ens representin.

Perquè la nostra existència no exclou cap altra realitat nacional. Ni tan sols la retalla. Espanya té molt clares les seves fronteres, i si no que li ho preguntin a la Sra. Esperanza Aguirre. No només va ser un lapsus quan va dir que Gas Natural no era una empresa de la seva nació, tenia raó.

No som espanyols, i així ens ho fan saber sempre que poden. Ara és el moment de dir: teniu tota la raó. Som catalans i mereixem el mateix respecte que qualsevol altra nació. Volem la sobirania de la nació catalana perquè volem decidir sobre els nostres impostos, sobre la nostra immigració, educació, sanitat, carreteres, aeroports. Perquè la sobirania ens ofereix un futur més responsable. Més engrescador. Un futur millor per a tots, per als de dretes i per als d’esquerres. Perquè sobirania és progrés.

Publicat el

Com és que els catalans som tan associacionistes?

Una resposta curta i concisa podria ser que Catalunya és molt associacionista perquè no té estat; però no podem caure en simplificacions perquè l’associacionisme a Catalunya ha estat un dels trets característics i diferencials de la nostra societat. Amb tot, hem de mirar les diverses raons per entendre per què l’associacionisme ha estat tan important i tan present al llarg de la nostra història i per què, fins i tot ara, quan no tenim un context de revolta i vivim amb una certa comoditat, la gent segueix percebent la necessitat d’organitzar-se.

Tenim exemples molt antics de l’existència d’associacionisme a Catalunya, des del Consolat de Mar, passant pels gremis o les acadèmies. L’exemple més antic i paradigmàtic són les acadèmies il·lustrades i preil·lustrades de final de segle XVII–XVIII, que van prendre molta importància perquè fou precisament en aquell moment que Catalunya va perdre l’estat i, per tant, quan es van necessitar més mecanismes per substituir-lo. Aquestes acadèmies de dibuix, de matemàtiques, de medicina i d’altres van convertir-se en els màxims organismes que van prendre el relleu als organismes oficials amb la pèrdua de l’estat.

Un altre moment culminant fou en la societat industrial, quan la Catalunya de mitjan segle XIX va tendir a crear noves formes d’associació perquè moltes més persones eren susceptibles i sensibles a ser associades. Aquest boom neix de la necessitat d’agrupar-se en un context dominat pel Romanticisme italià, alemany i anglès. Apareixen els orfeons, els cors, els grups de teatre i, a Catalunya, trobem un dels exemples més espectaculars: 40.000 obrers cantaires al Cor d’Anselm Clavé quan, el 1850, Barcelona tenia una població de tan sols 200.000 habitants. Fou, però, en aquells temps, després del sexenni democràtic, la derrota i la caiguda de la Primera República, la repressió borbònica, la sublevació i persecució militar contra carlins i republicans, la caiguda de l’estat català autònom, i -en última instància- el fracàs de l’aspiració democràtica, quan el poble de Catalunya perd l’esperança d’una vehiculació plenament autònoma i sorgeixen associacions en massa, en aquest cas, en forma d’ateneus populars.

Ja entrant al segle XX, després de la Guerra Civil, l’associacionisme va ser l’única manera que va tenir la gent derefugiar-se davant l’opressió del règim franquistaMoltes de les associacions van sortir de la dictadura potents i plenes de vitalitat interna però aquesta dinàmica es va perdre amb la transició democràtica. Els partits polítics d’aleshores van intentar, amb més o menys èxit, ocupar les institucions de govern precisament per l’ànsia de poder d’englobar-ho tot i, en definitiva, per apartar i marginar les associacions, entitats i organitzacions de la presa de decisions.

Al mateix temps, des de finals dels anys 70, a Europa ens trobem en un nou context cultural en el qual les velles formes d’associacionisme catòlic i/o republicà han passat de moda i estan essent substituïdes per unes noves formes socials -diguem que molt poc socials- com són les que es deriven del triomf ideològic del neoliberalisme. En aquest nou context de pensament neoliberal, la clau passa per uns poders públics que no agredeixin les organitzacions i que estiguin disposats a crear un marc jurídic en què l’associacionisme sigui viable. Cal la victòria electoral de polítics que siguin sensibles a aquest món, que quan guanyin continuïn sent sensibles a aquest món; que el poder públic confiï en això que anomenem tercer sector (en l’associacionisme privat amb un rerefons públic); i un compromís polític d’encomanar al tercer sector la gestió de determinats àmbits culturals o d’ensenyament.

A part del context històric necessari perquè una societat s’organitzi, també han de donar-se uns certs condicionants socials. Per una banda, hi ha una qüestió objectiva que és que ha d’existir la necessitat social. Però, per altra banda, hi ha una qüestió més subjectiva que és que la necessitat sigui percebuda i detectada per la societat. Pot arribar a passar que hi hagi la necessitat però que la gent no la percebi com a tal. Però, en haver-hi la necessitat social i aquesta és socialment percebuda, la gent intenta organitzar-se per suplir-la. No només fa falta que la societat estigui mancada de certs recursos o d’uns determinats drets, sinó també que aquesta societat detecti aquesta manca i sigui conscient que, un avenç en aquest aspecte, farà que la seva situació i el seu benestar millorin.

Catalunya, doncs, ha estat l’exemple paradigmàtic d’una nació sense estat que s’ha organitzat intrínsicament per suplir-ne la seva manca. Amb tot, els intents d’aconseguir més autonomia i els passos endavant que s’han fet segueixen sense completar les necessitats de la societat catalana i, per tant, l’associacionisme català segueix essent l’argument que demostra la nostra necessitat vital d’organitzar-nos segons el nostre criteri, necessitats i valors socioculturals.

Publicat el

SÍ QUE PODEM!!!

Heus aquí que una vegada, en un circ ambulant, va néixer un elefantet. El petit animal el tenien lligat d’una pota amb una forta i enorme cadena subjectada en una estaca, i aquesta, ben clavada al terra a una profunditat considerable. L’elefant, com tots els cadells i tots els infants, tenia ganes de moure’s, córrer, tafanejar el món que l’envoltava i, de fet, tenia l’energia i la vitalitat per fer-ho… Però la cadena li ho impedia. Provava una vegada i una altra de tirar amb tot el seu ardiment i trencar el cadenat, però ell encara era massa petit i no tenia prou força per deslliurar-se’n. Cada dia ho intentava, però l’esforç era en va i cada cop li resultava més frustrant i hi dedicava menys estona. Fins que un dia, un terrible dia per a la seva història, l’animal acceptà la seva impotència i es resignà al seu destí. Ja mai més no tornà a intentar desfer-se de la cadena, ni a mesurar el seu potencial, ni a somiar ser lliure… Va optar per quedar-se ajagut i creure l’amo… 

Però l’elefantet un dia va esdevenir elefant, un animal alt, gros i corpulent de més de 5.000 quilos i, tot i així, seguia allà, lligat per aquella ara minúscula cadena subjectada a una ara petita i ridícula estaca… Però l’elefant s’havia quedat encotillat dins la creença que NO PODIA escapar i que l’estaca era més forta que ell. I mai no va tornar a qüestionar-se aquesta idea: havia renunciat al seu instint de lluita i superació i, el que era més greu, al seu desig de llibertat. Llàstima! Ara que sí que hauria pogut…

Aquest relat és una versió lliure del conte L’elefant encadenat, de Jorge Bucay, i és tan simple, però alhora tan revelador, que si parem un moment ens adonarem de quantes situacions a la vida ens aturen perquè pensem que no podem. A Catalunya li passa justament això, però qui és Catalunya sinó nosaltres, els catalans i les catalanes?

I és tan visible -i tan esfereïdor alhora- observar que en aquest país portem no una cadena, sinó unes quantes, que ens subjecten a unes directrius dissenyades des de fora del nostre territori… Estem encadenats per unes autopistes de pagament abusiu, per un aeroport que pretenen aïllar de les línies intercontinentals, per uns impostos injustos que fiscalitza l’Estat espanyol i dels quals en retorna una ínfima part, per una manca d’inversió premeditada en infraestructures, per un aïllament del sector econòmic català, per una insistència sistemàtica de castellanitzar la nostra societat, per agredir la llibertat d’expressió davant qualsevol manifestació de desacord amb el sistema polític i judicial de l’Estat espanyol, per la retallada de l’Estatut català i el qüestionament constitucional dels seus títols… i paro perquè he d’agafar aire! En resum, ens trobem davant una suposada relació d’amor-odi però sense amor i sense llibertat.  Aquesta sí que és un bona cadena d’innombrables anelles, ja rovellades pel pas de tant temps i moltes d’elles esquerdades,… i, com l’elefant, creiem que no hi podem fer res… Les pitjors cadenes, però, són les que no es veuen, les que guarden el registre i el record de la nostra impotència i també la nostra inseguretat davant un escenari nou i desconegut.

Jorge Bucay no és politòleg ni sociòleg ni historiador, és psicòleg i la seva faula ens emmiralla amb les nostres pors col·lectives i seculars, les falses creences i la poca confiança en la possibilitat de construir una Catalunya millor. Hem esgotat tants esforços només a defensar-nos que se’ns fa difícil prendre una ofensiva per reclamar el que som i també el que volem ser. Les cadenes ens distreuen del nostre potencial i ens apaivaguen la força, però la recepta de Bucay és ben senzilla: prenguem consciència de la nostra força, confiem en els nostres desitjos i elevem l’autoestima col·lectiva amb decisió. Només amb el convenciment que tenim la força necessària per fer-ho, podrem trencar cadenes i construir i desenvolupar el benestar del nostre país. És la força de la raó.

Publicat el

Anestèsia

L’any 1978 es va aprovar la Constitució espanyola i el 1979 l’Estatut de Sau. A partir d’aquell mateix moment va començar un procés, per part dels poders fàctics, dissenyat per anestesiar i adormir la societat catalana amb el pretext que havíem recuperat la democràcia i ja tot estava fet.

Les lluites entre els partits politics catalans, el desprestigi de la política adobat per la dreta espanyolista i el…

DISSENYEM LA PORTA DE SORTIDA

Què més ha de fer l’Estat espanyol per demostrar-nos que està disposat a arruïnar moralment i econòmicament el nostre poble?
Des de la mort de Franco, Catalunya s’ha amollat als interessos espanyols amb una submissió claudicant. Primer, perquè calia que la transició democràtica arribés a bon port. Més endavant, per facilitar la governabilitat de la nació convertida en el nostre escurabutxaques. Quan algun partit espanyol ens ha necessitat ha permès practicar el peix al cove… 

Publicat el

Manifest

SOBIRANIA i PROGRÉS

QUI SOM

  • La Plataforma Sobirania i Progrés la configurem un conjunt de persones de diferents àmbits de la societat catalana que compartim la idea que el benestar de la nostra societat depèn de l’assoliment de la sobirania política plena. 

  • Sense sobirania els Països Catalans no podran assolir els nivells adequats de desenvolupament, benestar i cultura per esdevenir una societat moderna del segle XXI. En aquest sentit, el proper pas cap a la sobirania dels Països Catalans ha d’eser l’exercici del dret de decidir o dret a l’autodeterminació. 

  • El projecte sobiranista té diferents organitzacions que, des dels seus àmbits respectius ,treballen per expandir-lo. Trobem a faltar, però, l’estructuració d’un àmbit propi de la societat civil: un àmbit transversal, generador d’idees i opinions que puguin ser recollides per les diferents organitzacions o per l’opinió pública en general. Per omplir aquest buit es forma Sobirania i Progrés, que treballarà des de la perspectiva de la societat civil. 

QUÈ VOLEM

  • Sobirania i Progrés neix amb l’objectiu d’impulsar des de la societat civil el projecte sobiranista perquè esdevingui majoritari en la nostra societat. En aquest sentit, Sobirania i Progrés donarà suport a aquelles iniciatives polítiques i socials que reforcin i difonguin el projecte sobiranista. 

  • Sobirania i Progrés vol participar activament en la definició d’una estratègia global per a l’exercici del dret a l’autodeterminació. 

COM HO FAREM

  • Sobirania i Progrés desenvoluparà projectes propis i conjunts, vinculats a la generació d’idees i informacions, per reforçar i ampliar l’espai social que comparteix que la sobirania és necessària per al nostre progrés. 

  • S’estructurarà, en primer terme, per mitjà d’un portal web que servirà de presentació, de mitjà de comunicació i per recollir l’adhesió de noves persones interessades. El portal enllaçarà els espais web de les organitzacions que assumeixin sense embuts la reivindicació sobiranista. 

  • Tothom és convidat a participar del projecte Sobirania i Progrés. Adheriu-vos-hi des de la nostra web: www.sobiraniaiprogres.cat i feu-nos arribar les vostres idees, reflexions i projectes. 

  • Sobirania i Progrés es presentarà el 4 d’octubre en un acte públic on es reivindicarà i es demanarà als partits polítics catalans que l’objectiu de la sobirania és urgent i irrenunciable, i que ha de ser present en l’agenda política del país.