Bona nit!
D’entrada voldria confessar-vos que em sento una mica desbordat per aquest escenari i per la presència de tots vosaltres, però també estic eufòric. Estic eufòric perquè vosaltres sou l’orgull i l’esperança de la pàtria! A vegades, els dic als meus alumnes: sou l’orgull perquè sou l’esperança i sou l’esperança perquè un dia en sereu l’orgull, perquè un dia sabreu ocupar el vostre lloc entre els valents, perquè, com va demanar el president Francesc Macià, sabreu fer-vos dignes de Catalunya, cadascú al seu lloc i Catalunya al cor de tots! Però, per a conseguir-ho, caldrà que sigueu els millors, els millors en tot, valents i prudents, orgullosos i modestos, constants i divertits, rigorosos i amables! Potser penseu que això no serà pas fàcil, però, si fos fàcil, ho demanaria a qualsevol i no a vosaltres, que sou “l’orgull i l’esperança de la pàtria”, a vosaltres que, en paraules de Joan Salvat Papasseit, “formeu l’escamot dels soldats de la llibertat que sols un bes pot fer presoner”, que “formeu l’escamot dels que trenquen les reixes i res no pot fer caure si no un altre bes”, que “formeu l’escamot dels soldats de vanguarda, per a què el primer bes us sigui donat als primers”.
Fa quasi 300 anys, l’11 de setembre de 1714, després de 10 anys de guerra, de 13 mesos de setge, de 30.000 bombes llançades per 40.000 soldats sobre una ciutat de 35.000 habitants, quan més de 25.000 soldats de les columnes d’assalt enemigues s’escampaven per l’entremat urbà i col·locaven els seus canons sobre els llenços de muralla que encara s’aguantaven drets, les autoritats polítiques del vostre país van redactar la seva darrera crida. En realitat, no anava dirigida als defensors de la ciutat, sinó a vosaltres, a tots vosaltres, a cadascú de vosaltres, perquè sabéssiu que havien defensat a ultrança les llibertats de la pàtria!
A vosaltres us correspon honorar la seva memòria, donar sentit al seu sacrifici, recollir el testimoni de la seva lluita! Per aquesta raó, ens reunim avui aquí per presentar la Plataforma Sobirania i Progrés, per iniciar el camí cap a un referèndum d’autodeterminació, per anteposar un estudi sobre un projecte de desobediència fiscal i per internacionalitzar el nostre afany per la llibertat i la justicia! El nostre triomf no està pas tan lluny com alguns podrien pensar. En aquest moment, al Parlament de Catalunya, hi ha almenys 23 diputats independentistes. Segurament uns quanta més, com a mínim 23. Doncs bé, si els votants de cada un d’ells convencen dues persones més, només dues més, en un any o dos, o deu, en tot cas, tan sols dues persones més, aleshores, en lloc de 23 diputats, n’hi haurà 69! I, a més de ser un número simpàtic, 69 és un diputat més que la majoria absolut. I, quan siguin majoria absoluta, hauran de tenir clar que la independència no es demana. Es proclama i es defensa!!